Hola a tothom,
El següent exercici és enviar-me un correu electrònic amb un text. El text ha de narrar una anècdota que us hagi passat i que no hàgiu explicat a classe.
Voleu que sigui una bona narració?
Voleu sumar 7 punts al treball de curs?
Doncs caldrà que el vostre text compleixi les següents condicions:
1) Redactar un text que tingui 3 paràgrafs amb la següent informació:
1er paràgraf: Introducció (quan? Qui? On?) — 1 punt
2on paràgraf: Nus (Quines coses van passar?) — 1 punt
3er paràgraf: Desenllaç (al final, com va acabar la història?) — 1 punt
2) Utilitzar almenys 5 paraules (o expressions) de temps d’entre les següents: — 1 punt
primer
a continuació / després / tot seguit / en acabat / de seguida/ aleshores /llavors /
de cop i volta/ de sobte
alhora / mentrestant
al final
3)Utilitzar el verb anar-se’n (el teniu a la fotocòpia de classe) — 1 punt
4)Utilitzar el pronom HI, sol o combinat (m’hi, t’hi, s’hi, ens hi, us hi o s’hi) — 1 punt
5) Explicar com et vas sentir amb el verb FER (consulta la pàgina 116) — 1 punt
Puntuació TOTAL 7 punts
Primer, vosaltres mateixos us avaluareu l’anècdota amb una fotocòpia que us passaré a classe.
Després els companys us valoraran l’anècdota seguint la graella de l’exercici 18 de la pàgina 112 del llibre de text.
M'ajudes a aprendre català? 
jo pensava que ho teniem que enviar al correo ,,,,,,,,,,
Hi ha que enviar-lo al correo!
Al menys jo ho he fet!
M.j.
I ntroducció
Quan jo vivia al meu pais jugava amb la meva cosina al parc , i arriba un amic
que tenia una bicicleta de seguida li dic que me la deixi perque m´hi agradava
molt aprés a conduir.
Nus
A continuació me ´l hi va deixar llavors la vaig agafar i em vaig a pujar i com no
sabia conduir-la de cop i volta me´n vaig a caure i em vaig a fer mal el nas
de sobte arriban els meus pares i em van dir que m´havia passat, i jo els
vaig dir que m´havia caigut, em fa rabia d´haver-me caigut perque el diumenge vinent
tenia que fer la comunió.
Al final els meus pares me´n van a reganyar em van dir que com se m´hi va ocorrer
pujar, i mentrestant vaig haver d´anar a fer la comunió,encara que em fa molta
vergonya.
jo crec que pot ser la andrea perque de vegades li he escoltat l’expressió em fa ràbia i no és del nostre país, tot i així podria ser la Gladis perquè tampoc ho és
Quan arriba el bon temps, m’agrada molt passejar hi per on mes m’agrada es per la muntanya, depen ha on vagi hi amb qui.
Normalment jo me’n vaig
anarha passejar amb un amic, però fa un mes vaig anar-hi amb tres. Al principi de començar la passejada amb aquests tres amics per la muntanya tot va anar molt bé, desprès de tres quarts d’hora pujant cap-amunt estaven bufant una mica i vam parar ha pren un glop d’aigua, quan em acabat de veure l’aigua tot seguit continuem la marxa, a les hores vam escoltar un soroll molt estrany al costat nostre hi de cop i volta se’ns va creuar en el camí un porc senglar adult, això fa que cadascú surt corrent per un lloc diferent, al cap d’una estonaanemanàvem caminant de nou hi de sobte se’ns va creuar d’un més petit, llavors no sabíem que fer si tornar ho continuar, al final vam continuar.Tot va quedar en un ensurt hi una mica de por.
Jo crec que és Antonio Cañete , atés que sempre m´ha explicat que l´agrada molt fer excursions amb els seus amics per la montanya , ara bé no entenc que tingués por , por un porc senglar , si fossi una serp o un lleó l´entendería més .
No obstant aixó podría ser la carmé , atés que alguna vegada em va dir que l agradava fer excursió per la montanya , pero no recordo que anés amb els amics…
A mi em fa grácia aquesta historia.
Malula, basat en fets reals!
Fa ja uns anys, un grup d’amics,___ Marísa,___ Maritú,___ Maríco y ___ Sera, vam anar a Síria. Abans de sortir, vam preparar coses importants pel viatje, reservar els vols, els hotels i determinar les rutes que anavem a seguir per aquell pais. Peró sempre, hi ha algun cap per lligar! Una vegada allà, vam llogar un cotxe per viatjar al nostre aire. I ens defensavem prou bé!
Peró enmig del viatje, de retorn a Damasc se’ns va fer de nit, i sense un mapa més complet i sense GPS, que ens indiqués el camí correcte, vam decidir parar al proper poble que trobessim a la carretera. De sobte, vam veure un hotel al cim de la muntanya, i allá que vam anar! Llavors, va començar a ploure, i ___ Marísa i jo, vam passar a la recepció per preguntar si hi havia habitacions i quant ens costarien dues per cinc persones. El recepcionista ens va dir 100 $ o 110 €, per habitació, peró era massa! Aixi que, vam pensar que hi haurien d’haver més hotels i més economics.
Tot seguit, estavem a la plaça del poble, per cert, molt il.luminada, amb moltes creus de neó! Vam veure a un senyor que sortia d’una botiga i li vam preguntar si savia on ____ havia un hotel o pensió. El senyor, intentava entendre el nostre anglés i ens va mirar sorprés! En primer lloc, ens va indicar l’hotel de la muntanya, peró li vam dir que ja haviem estat allà i que era molt car. L’home ens mira, i ens diu: “aneu cap al final del carrer, hi ha una escala que arriba al Convent!” i mirant-se al rellotge, diu: “si aneu ràpid, encara us obriran la porta!”. Aquell home se’n va tornar a la botiga. Ens vam mirar, li vam donar les gràcies, i en un tres i no res, vam creuar el carrer, vam aparcar el cotxe als peus de l’escala i vam córrer cap a la porta.
Uns minuts després, una monja ens la va obrir. Li vam explicar la situació i ens va deixar passar la nit al Convent. Justament, va començar a ploure amb més força i els llums es van apagar.
De moment, teniem una teulada, un llit, mantes i aigua calenta; tot perfecte! “A dormir!”
Al matí, les monjes, ens van donar un bon esmorçar. Quan vam ser conscients d’on estàvem, ens vam quedar flipats! Estavem al Convent de Santa Tecla, al poble de Malula, principal centre de peregrinació cristiana de Síria. Aixó, ens va fer sentir una sensació especial.
Finalment, les monjes, només demanavem una almoina, que al canvi serien uns tres euros, peró nosaltres els hi vam donar 10 euros per cadascun. Increible!
Un viatje preciós, divertit i inolvidable! que em va fer sentir lliure! Una experiencia genial per a tota la vida!
Jo crec que aquet comentari es del Pablo atés que el parla l’angles, tot i aixi tambe penso que pot ser el Lamine que tambe hi parla.
mira que no em recordava a Pablo, si crec que aquesta anècdota pot ser del’, com que mès domini del català, ara tambè podria ser el a Fede.
Un dia a Port Aventura
Un estiu, fa ja alguns anys, el meu marit després que ell va trucar a la cadena ràdio club25, y no va tenir sort en un sorteig de la cadena, llavors em va trucar de seguida, i en va explicar el que havia de fer Jo, per participar en un sorteig del programa, de seguida vaig trucar i en acabat de parlar era la guanyadora de dues entrades amb viatge inclòs a Port Aventura, estaven molt contents.
De sobte, ens
hivam adonar d’una cosa, tenien dues entrades però érem tres persones, llavors el meu marit s’hi va posar en contacte amb la cadena i va demanar parlar amb el locutor de la ràdio que portava el tema del viatge, li vaig explicar el problema, i li va comentar que nosaltres pagaríem el viatge i l’entrada perquè el nen pogués viatjar en el mateix tren de la cadena, aleshores no li va prometre res, però li va citar a la cadena per parlar amb ell i amb els responsables del esdeveniment.Al final la història va acabar molt bé, ens hi van dir que el dia i hora convinguts estiguéssim a l’andana de l’estació de Sants tots tres, i vam pujar al tren especial, ens hi anàvem, directe a Port Aventura, un cop dins del tren s’hi van repartir samarretes de la cadena, begudes i entrepans i ens hi van donar les entrades, vam passar un dia fantàstic, i ens hi va fer un dia assolellat, llavors va arribar la tarda i vam tornar de nou a Barcelona, ens hi havien fet pols, però va ser un dia molt divertit, alhora que diferent
Fa dos anys estant de vacances al mes d’agost amb la meva parella en un poble petit de Huelva, vam decidir visitar una ermita que està a dos quilòmetres del poble i ves per on de sobte ens trobem amb una parella, veïns de viladecans en un lloc tan apartat, després de saludar-nos comentem les sorpreses que de vegades succeeixen.
L’any passat estant de vacances a Santiago de Compostel ens parem per veure i escoltar uns músics al carrer, llavors em toquen a l’espatlla, i que va passar? que la mateixa parella que ens trobem l’any anterior a Huelva estava allà, ens va fer molta gràcia, després ells ens van comentar que ___ acabavan de nombrar dient mira que si ens trobem a la Carme a Santiago?.
Tot seguit vam anar a menjar una mariscada, que per cert estava molt bona, al final vam passar un dia molt bonic i quan ens veiem ens fa gràcia recordar-ho.
Salutacions
Jo penso qui és la Carmen, atés que s’ha delatat a la narració de la anècdota, tot i així, que no podria ser ningu més, oi? A més a més, que només hi ha una Carmen a la clase de Elemental 2! o aixó crec…
He de corregir la meva resposta!
Vaig creure que era la Carmen, peró el dimecres a clase, em va dir que no era ella! No obstant aixó, es el Blas el autor d’aquesta historia, ará sé que la seva dona, es diu Carmen!
crec que cap de nosaltres hem acertat serà perquè no coneixem el nom d’alguns dels nostres companys. atès que estic en dubte penso que ès de Blas.
Jo tenia un pati català, és com un catamarà però més senzill, havia fet un curset i m’ havia agradat molt en acabar el curset jo volia començar a navegar pel meu compte, malgrat que la veritat és que no tenia massa experiència. Llavors un dia vam anar-nos a la platja i vam decidir sortir a navegar des de la platja de Castelldefels jo i la meva dona.
Feia moltíssima calor i un dia espectacular, pel que vaig decidir després de sortir a navegar donar-me un bany, m’hi vaig llençar a l’ aigua i amb la meva falta d’ experència no vaig pensar que el patí es movia tan sols amb la brisa del vent i no s’em va acudir lligar-me al patí. De cop i volta quan vaig aixecar el cap el patí s’ havia allunyat amb la meva dona a sobre, ella no s’ havia portar el patí i jo no hi podia arribar nadant
a ell.Per sort el vent no bufava amb força i al final ella va poguer maniobrar-lo fins a la platja i jo vaig poguer nedar fins a la sorra, amb molt esforç s’ ha de dir, aquell dia vaig aprendre una bona llicó. A mi em va fer sentir molta por.
Jo crec que ès l`Antonio Comino, atès que li agrada molt el mar a vegades parla que van el seu fill i ell a pescar a la platja. Tan mateix, podria ser el Jose Luis atès que tambè li agrada el mar.
Jo tenia un pati català, és com un catamarà però més senzill, havia fet un curset i m’ havia agradat molt en acabar el curset jo volia començar a navegar pel meu compte, malgrat que la veritat és que no tenia massa experiència. Llavors un dia ens vam anar a la platja i vam decidir sortir a navegar des de la platja de Castelldefels jo i la meva dona.
Feia moltíssima calor i un dia espectacular, pel que vaig decidir després de sortir a navegar donar-me un bany, m’hi vaig llençar a l’ aigua i amb la meva falta d’ experència no vaig pensar que el patí es movia tan sols amb la brisa del vent i no s’em va acudir lligar-me al patí. De cop i volta quan vaig aixecar el cap el patí s’ havia allunyat amb la meva dona a sobre, ella no sabia portar el patí i jo no hi podia arribar nadant .
Per sort el vent no bufava amb força i al final ella va poguer maniobrar-lo fins a la platja i jo vaig poguer nedar fins a la sorra, amb molt esforç s’ ha de dir, aquell dia vaig aprendre una bona llicó. A mi em va fer sentir molta por.
Crec que he entrat a molt bona hora, atés que Antonio Comino ha corregit la seva narració. Ara bé, jo pensava que podria ser Pedro, potser sigui per les samarretes de ratlles marineres que porta.
Jo crec que ès l`Antonio Comino, atès que li agrada molt el mar i a mès a possat un nou comentari.
Tot i aixi, podria ser l’Andrea atès que tambè li agrada el mar al seu marit.
Fa deu anys que visc a Viladecans encara que he nascut al Pais Basc. Aquí a Barcelona he fotmat la meva família, un día el meu sogre què té una cafeteria va conèixer un client que era de Bilbao.
Aleshores el meu sogre li va pregunta de quin poble de Bilbao era, i de quin poble podia esser: del meu. Després el meu sogre li va comentar que el marit de la seva filla era tambè del mateix poble i que es deia Asier. De cop i volta el noi va adonar-se que em coneixa i que havia jugat al futbol amb mi. Fins aquí
cap problema, però quan el meu sogre em va a explicar toda la història no s’en recortadava del nombre del noi, i es clar jo pensava en tots els companys dels meus equips per esbrinar qui podia ser.
Al final un día vam quedar a la granja i vaig veure al meu antic amic, em va fer molta il•lusió era l’Iñigo Matias, un noi amb el que vaig jugar a futbol i a la escola durant molts anys, vaig recordar com ens agradava jugar-hi i ens en vam anar a fer un tomp per continuar parlant de la nostra infància.
Jo crec que aquest text l’ha escrit el meu company Asier, atès que em sembla que és l’únic dels meus companys que ha nascut al Pais Basc. No obstant això, tamé podria ser el Blas atès que li agrada molt el Pais Basc.
sense lloc a dubtes, es L’Asier, com que ja s’ha comentat a clase que és basc, he de posar aqui el meu comentari, peró, no tinc posibilitat de contradir aquest. Ara bé, com que no sé qui ha escrit l’anècdota, podria ser el marit de la filla del seu sogre.
Fa uns anys vaig tindre una mala experiencia , ja que vaig anar amb la
meva
familia a les illes canaries , Tenerife , de vacances . Vam lloguar un
cotxe per passejar . Un dia vam agafar-lo per anar a la montanya , de
sobte el cotxe es va espatllar, ens vam possar molt nerviosos perque no
hi
havia ningú , llavors el meu marit va anar a buscar algun teléfon per
truncar a la grua .Menstrestant els nens que eran petits, deien que
tenien
molta gana , aleshores va pasar una dona i lis va donar unes galetes .
Una
estona mes tard , per sort , va apareixer el meu marit amb ajuda , ja
que a
mi em fa por la montanya de nit , aixi que al final tot va sortir
bé…..,Aquest any ens anirem una altre vegada para tornar-hi a anar hem
d’estalviar……
Com que li fa por la montanya de nit, suposo que aquesta anècdota és de la Gladys. Tan mateix, també podria ser la Susana atès que li agrada viatjar amb la seva familia.
Jo crec que es la Gladys atès que l’agrada el mar i la muntanya crec que es el lloc perfet, ara bé no entenc això de tenir por de nit a la muntanya, si no li va sortir cap serp.
Fa dos cap de setmana, vaig anar amb la familia del meu marit a la muntanya. Concretament a un poblet molt petit que es diu Espinelves a la serra del Montseny.
Voliem convidar als meus sogres a dinar a una masia molt peculiar que es diu Can Celestino.
Desprès de fer un larg viatge a traves de les muntanyes quan vam arribar al poble el restaurant estava tancat, aleshores vam decidir baixar al poble del costat que es Sant Hilari de Sacalm per trobar un altre restaurant cassolà. Una vegada que vam arribar al poble de cop i volta, el meu sogre va adonar-se`n que s`havia deixat la jaqueta a Espinelves. El meu marit i el meu sogre van haver d`anar-se`n a buscar-la i mentrestant la meva sogre i jo vam trobar un restaurant bastant bó que es diu Can Bagés. Una vegada que van tornar-hi el cambrer ens va atendre de seguida, El menjar va estar molt bó i
m`hiem vaig fixar que al costat del restaurant ___ havia un riu molt bonic i un entorn natural espectacular.Al final, tot va sortir de conya, el meu sogre va recuperar la jaqueta i vam menjar molt bé. Us aconsello que vosaltres hi aneu. Jo hi tornaré segur.
Aquesta anècdota em va fer motl gràcia i encara la recordo.
Com que l’Andrea ha dit moltes vagades que sortia tots els caps de setmana a algu lloc que no coneixia, crec que pot ser ella, ara bé, tambè podria ser la Conchi atès que a ella l’agrada molt sortir d’excursiò
crec que es l´Andrea com que l´agrada surtir d´escurció atés que no es d´espanya l´agrada coneix llocs
penso que ès Gladis, em sembla que li agrada fer excursions a la muntanya.
No feia gaire temps que estava a sant climent .El primer dia que vaig sortir de la meva casa va ser el dia de la festa del cagatio. Hi havia molta gent a la plaça del poble .
Quan hi vam arribar se’m va quedar mirant un nen d’uns tres o quatre anys.I llavors li va preguntar al seu pare perque soc de color de xocolata .
A continuacio tothom es va posar a riure i jo no entenia res . Tot seguit la meva dona m’ho va explicar . El meu color de pell em va fer sentir diferent, jo vaig ser el primer negre del poble Em va fer gracia perque el nen va començar a jugar amb mi, em tocava i de seguida mirava les seves mans.
En acabat la meva dona va explicar el nen que jo venia d’africa i que alla gairebe tots som d’aquest color.
Despres de la festa me’n vaig anar a dinar a casa dels meus sogres
Com que només hi ha un company de pell de color xocolata, suposo que aquesta anècdota és del Lamine. Ara bé, també podria ser la Deysy atès que té la pell una mica fosca.
L´estiu passat vaig anar amb la meva familia a Mallorca.
Vaig fer la reserva per internet. Era la primera vegada que ho feía on-line. Va arribar el dia de marxar, vam anar cap l´aeroport i a continuació vam facturar la maleta. Després, vam pujar a l´avió i no hi va haver cap problema. L´estada a Mallorca va ser de set dies, vam fer moltes excursions i a l´hotel hi havía spa, gimnàs etc… ems ho vam pasar molt bé però va arribar l´hora d´anar-nos-en.
Vam sortir de l´hotel cap a l´aeroport, quan vam arribar, el meu home va anar a facturar la maleta, mentrestant, jo vaig
donarfer una passejada per les tendes, de sobte, em va trucar al mòbil per dir-me que hi havía un problema amb la maleta, excedía el pes permés per la companyia ihihavíem de pagar vint euros per quilo de més, en total vuitanta euros, no estavem d´acord amb pagar-lo ens semblava un abús. Con que amb el vol d´anada no vam tenir aquest problema, aleshores no sabíem que fer, si treure la roba que pesava més ó comprar una maleta petita amb les mides permeses.Al final vam escollir la segona opció. Em va fe ràbia de no haver-me llegit els fulls on hi posava el pes màxim de cada companyia però ja ho sé per una altra vegada.
Jo crec que és l’ Antonio atès que li agrada molt viatjar amb la seva familia. No obstant això també podria tractar-se de qualsevol altre company ja que a tots ens agrada molt viatjar.
Fa tres anys, vaig anar amb el meu xicot a Malaga al casament de la seva cosina Belen.
Jo vaig anar a Malaga amb el meu cotxe des del meu poble, i quan hi vaig arribar, el primer que vaig fer va ser recollir al meu xicot a l’aeroport. A continuació, vam anar a casa de la seva tia per a saludar a la seva familia. Después ens en vam anar a descansar a l’hotel, perquè al dia següent era el casament.
Al matí següent, quan vam surtir
percap al casament, la clau del meu cotxe es va caure i es va obrir. Jo la vaig recollir i la vaig muntar. Vam anar a agafar el cotxe i ell no va engegar, pel que ens vam posar nerviosos. Aleshores, vam agafar un taxi per a anar al casament.Acabat el casament, vaig trucar a la grua i tot seguit el vaig portar al taller per a arreglar-lo. Mentre ho van fer, jo em vaig pendre un café. De sobte, em van
istrucar dal taller i em va dir el macànic que em faltava el xip de la clau i per això el meu cotxe no em va engegar. Jo vaig suposar que el xip va caure quan va caure la clau i es va obrirla clau.Al final, vaig
shaver de posar-liaun nou xip i después vam poder seguir amb el nostre viatge.Ara, quan ho recurdem ens fa molta gràcia.
Penso que es l’Isa Rufo, com que té l’habilitat de perdre avions i arribar tard a tots els llocs, tot i aixi, va tenir bona sort, perqué li va posar el xip i van poder seguir de viatje… posiblement a Ronda!
Quan jo tenia 8 anys, vaig anar amb la meva familia d’acampada a un poble on vaig anar tots els estius una setmana de vacances. M’agradaba molt anar-hi perque és un lloc molt tranquil i enmig de la natura.
Un dia calorós, després de menjar vaig decidir fer la mighdiada al costat d’un arbre a l’ombra. Primer hi vaig estendre la tovallola, despés hi vaig posar un coixí sota el cap i per finalitzar i estar més comoda, m’hi vaig estirar panxa avall.
Alleshores em vaig dormir i la meva mare, com _____ es va acabar la crema protectora, em va posar crema de pastanaga amb poca proteccio.
El sol es va mover i també l’ombra, doncs, quand vaig despertar, vaig sentir molt dolor al coll, a l’esquena, als braç i a les cames. Em vaig cremar tot el cos.
La meva mare es va riure molt perque no em vaig poder moure pero també es va sentir malament per no despertar-me quand l’ombra es va quitar.
Quand recordo aquest em fa dolor encara que va pasar fa molts anys.
penso que aquest text ès de la Maria Jose, ara bè pot ser que no encerti, tambè podria ser de la Patricia.
Crec que aquesta narració es de l’Isa, com que explica que es va cremar sota el sol i em sembla que es de pell molt clara, crec que es ella, tot i aixi, podria ser cualsevol noia de la clase, ja que se’ns oblida posar-nos la crema protecora i més si va ser quan erem petits!
Penso que aquest comentari es de l’Isabel atès que de petita anava molt a la muntanya amb els seus pares, tot i així pot ser alguna otra dona de clase ja que _____ tenim varies que les agrada anar a la muntanya i posar-se al sol.
Quan va néixer la meva primera filla, jo estava treballant. Llavors m’hi van cridar de l’hospital i m’hi van dir que la meva filla estava a punt de néixer. Tot seguit vaig agafar el cotxe molt nerviós i me’n vaig anar a l’hospital, quan vaig arribar la meva filla ja havia nascut.
Li vaig preguntar a les infermeres que on era la meva filla, de seguida m’hi van dir que les acompanyés al niu. Aleshores me’n vaig anar desprès d’elles i de cop i volta es van adonar que jo estava dins del niu, llavors m’hi van dir que jo no podia entrar on hi havia els nadons i jo tot seguit els vaig contestar; “com que no, si jo el que vull es veure la meva filla.”Sense pensar que allà nomes podien entrar personal sanitari.
En conclusió si no fos tan nerviós no m’hagués passat aquesta anècdota.
Suposo que aquest text l´haescrit el Pedro, atès que ell és molt nerviós. Tot i així, també podia ser el Antonio, atès que també ho és.
Jo crec que és Pedro,atés que quan va néixer la seva primera filla ell estava treballant i li van avisar des de l’hospital que la seva filla era a punt de néixer,quan va arribar a l’hospital la seva filla ja havia nascut,com que té dues filles,crec que és Pedro.
Jo crec que es tracta del Pedro, ates que els comentaris que fa sovint en referència a la seva filla.
No obstant això, tambe es pot tractar del Blas, com que el també, crec que té una filla
.
No obstant això, com que no conec bé els noms dels meus companys, dons no estic segura d’haver encertat.
Susana López
crec que aquesta narracio pot ser de l’ Antonio o Pedro ates el que m’han explicat
avagades es posan nervios
crec que es l’Antonio perquè m’ha dic que tè una filla. tambè podria ser d’algun altre company de classe
La setmana passada estava amb uns amics i de cop i volta em va trucar per telefon una noia que no coneixia.
I tot seguit em comença a explicar que em truca per l’anunci de la venda d’un Seat Ibiza, i jo no ____ tinc cap, de seguida jo li va explicar que jo no soc l’Enrique i que no tinc ningu Seat, i que si em puc dir on surt el meu número, llavors la noia em va explicar que el meu número surt en un anunci d’internet de Pontevedra a nom d’Enrique.
Al final me’n vaig anar a internet i vaig trovar l’anunci i vaig haver de posarle-li una denuncia perquè em deixessin de trucar, perquè al final m’hi feien enfadar tantes trucades.
crec que aquesta anècdota podria ser de la Patricia, atès que un dia a classe va comentar que li havia passat
ENSURT AL MERCAT
Jo recordo una vegada el que m’havia passat en el mercat.
La meva germana volia que li faci un favor, que fos al mercat, perquè canviès una brusa, aquesta no havia estat de la seva talla i que desprès
m’ha d’anarme n’anés al banc y que pagues una lletra de la hipoteca de casa seva.Jo me’n vaig anar directe al mercat a canviar-li la brusa, pensand que
m’hetornaria aviat al banc, però com ____ hi havia molta gentme’nvaig trigar, en això que caminava, em vaig trobar un paquet de diners, em vaig posar contenta, quan de sobte un senyor se m’ha acostar dient que aquells diners eren seus i que l’hi tornès, però ahi no perquè hi havia molta gent, llavors vam anar caminant a un altre lloc, como estàvem allununt-nos a mi em fa desconfiar mès, quan a continuaciò apareix un altre home, (el seu còmplice) en aquest moment a mi em fa pensar que aquests homes no tenen bones intencions, que m’han portat ahi per robar-me.tot seguit vaig llençar els diners i me’n vaig
a sortiranar corrent al primer taxi que passava.Desprès la meva germana
m’ha ditem va dir que aquest paquet tots els diners eren fals, nomès el primer billet era bo.Al final a mi em
fava fer molta rabia que per gent aixì acabem amb un bon ensurt.jo crec que és la Rosa com que té una germana que viu a prop de casa seva.
I com no
n’hi haté temps llibre atès que la seva germana treballa molt i li demanaria que faci un favor. Com em va dir una vegada que se’n va sempre, jo penso que és la Rosa.Tot i així, també podria ser la Conchi atès que també té moltes germanes.
La primera setmana de maig, vaig tenir uns dies lliures a l’hospital, i vaig fer un viatge amb el meu marit a Roma, ens hi vam anar quatre dies.
L’avió va sortir de l’aeroport de Barcelona a les sis del matí, així que ens en vam anar molt d’hora. A les vuit del matí ja estàvem a l’aeroport de Roma, però com ____ és als afores, vam agafar un autobús fins al centre.A continuació, vam anar fins a l’hotel, per deixar les maletes, i tot seguit vam tornar fins al centre, per començar a visitar la ciutat. El primer dia no vam tenir cap problema,l’únic que estàvem bastant cansats perquè havíem dormit poc, tot i això ens ho vam passar molt bé. Abans de viatjar, vam contractar, per internet, un autobús turístic i també vam comprar les entrades per al Coliseum, llavors el segon dia vam decidir fer això. Ens llevem d’hora i vam agafar el bus turístic, per anar fins al Coliseum. Ja a l’autobús, li ensenyem a una noia que entenia el castellà, una mica, els papers de la reserva de les entrades, que havíem imprès. Però ens va dir, que havíem de enseyar aquests papers amb l’oficina de turisme,perquè ens donessin les entrades, llavors vam decidir fer-ho. Ens baixem a la següent parade i vam anar fins a l’oficina. Però quant hi vam arribar, ens vam adonar que no teníem els papers, de seguida vam pensar que
els s’hise’ns havien caigut a l’autobús,aixì que vam tornar corrent a la parade i per sort nos’hise n’ havia anat encara. Aleshores, tampoc teníem els papers per poder pujar al bus, de manera que vam haver de explicar al conductor, que no entenia res, allò que ens havia passat.Al final ens hi vam pujar i vam trobar els papers sota d’un seient. LLavors vam poder visitar el Coliseum, que es molt chulo, i allò ens va fer riure una estona. La resta del viatge va anar genial. Roma és una ciutat molt bonica, encara que em va semblar una mica bruta.
Ens veiem.
penso que pot ser la Carmen, em sembla que li agrada viatjar molt. encara tambè podria ser Susana.
La meva germana i jo vivim a Viladecans desde fa vint anys,al mateix carrer i a la mateixa porteria , ella viu al tercer pis i jo al quart.
A vegades pujem i baixem i mai tenim costum de tancar les portes,llavors un dia ens va pasar una cosa.Una tarda vaig baixar a casa seva per donarle la meva opinió del vestic que s’hauria de posar per anar a una boda ,vaig premer el timbre i de seguida va obrir la porta ,vaig entrar i com de costum no vaig tancar la porta ,després vam pasar a l’habitació per veure el vestic i dir-li si m’agradava,va pasar una estona i quant vam sortir ens vam trobar tres homes al menjador al costat de la pared,vam preguntar qui
nsérem nosaltres i nosaltres el mateix a ells.Van dir que eremcotxiscosins de la Araceli,que van trucar al porter automatic ella li va obrir i quan van sortir de l’ascensor la portava estarestava oberta i ells van entrar,mentrestant la veina va esperar al replá estranyada perque nopujavampujaven (ells).Al final abans d’anarse-se’n van disculpar-se i tots junts ens vam riure molt.
A mi em fa pensar que no he de ser tan confiada ,aquesta vegade no ha pasat res, pero no sempre pot ser aixi.
aquest estava malament el bo es aquest:
A continuació explicare una anecdota que ens va pasar fa temps.
La meva germana i jo vivim a Viladecans, desde fa vint anys al mateix carrer i a la mateixa porteria,ella viu al tercer pis i jo al quart,a vegades pujem i baixem i no tenim costum de tancar les portes,llavors un dia ens va pasar una cosa.
Una tarde vaig baixar a casa seva per donarle la meva opinió de un vestit que s´hauria de posar per una boda ,vaig prémer el timbre i de seguida va obrir la porta ,vaig entrar i com de costum no vaig tancar la porta ,després vam pasar a la habitació per veure el vestit i dir -li si m’
hiagradava,va pasar una bona estona quan vam sortir i ens vam trobar tres homes al menjador al costat de la pared ,vam preguntar quinsvam serérem nosaltres i nosaltres ho mateix a ells ,van dir que eren coxis de l’Araceli i que van trucar al porter automatic ellaliels va obrir i quant van sortir de l’ascensor la porta estaba oberta i ells van entrar ,mentrestant la veina esperava estranyada perque no pujavam.Al final abans d’anar-se’n vam disculpar-se i tots junts ens vam riure molt.
A mi em fa pensar que no he de ser tan confiada,que aquesta vegade no ha pasat res,pero no sempre es aixi.
Val, he aquí una anècdota graciosa. Us ____ explicaré una que em ve al cap .
Fa molt de temps, Jo me’n recordo que quan estava a l’escola era molt tímida.
A continuació un cop en plena classe, de seguida els meus companys li van dir el professor que era el meu aniversari. Llavors ell va aturar la lliçó, em va fer parar del meu seient i a més va fer que tots els meus companys em cantessin el “Happy Birthday”.
Jo me’n vaig sentir avergonyida, però el pitjor vindria després.
De cop i volta, el professor (que pel que sembla s’hi estava divertint)
ellva preguntaraen veu alta qui volia donar-me un petó d’aniversari.A mi no em va fer cap gràcia celebrar així el meu aniversari.
Per a mi horror, un company que no era gens lleig -es va aixecar gairebé immediatament, es va acostar a mi i em va dir “Et considero amic .- T’hi considero”,”Et desitjo un feliç aniversari, en nom de tots i meu”. I em va estampar un petó a la galta. Al final m’ha agradat molt . No obstant això, jo
me’nvaig sentir que la meva cara s’incendiava i tots van semblar haver-ho notat, perquè hi va haver rialletes.En aquest moment vaig voler que el món em empassés.
Que temps aquells.
Quan jo encara vivia a Cornellà, un matí d’un dia de pluja vaig agafar el metro com cada dia.
Com que anava amb retard, vaig baixar tot corrent l’escala que porta al vestíbul i un cop a les barres que donen l’accés a les andanes, com que portava les mans ocupades, vaig trigar en trobar a quina butxaca hi havia ficat el bitllet, però un cop que el tenia a la mà, vaig passar ràpidament les barres i gairebé sense adonar-me’n ja estava a l’andana en mig de una multitud de gent que esperava l’arribada del metro.
De sobte em vaig adonar que tothom em mirava amb una cara estranya. Llavors vaig tocar-me la cara pensant que potser hi portava alguna cosa enganxada, però no hi tenia res. A continuació vaig passar-me una mà als cabells, i tot seguit també a les espatlles, però semblava que tot estigués al seu lloc, no entenia perquè em miraven tant. Fins que de cop i volta una senyora gran se’m va posar al davant i em va a dir cridant: “Nen! Que a l’estació no plou! Ja pots tancar el paraigües!”
Em va fer una vergonya tremenda.
Al final vaig tancar el paraigües i dissimulant la vergonya me’n vaig anar poc a poc cap a la cantonada més llunyana sense aixecar el cap del terra.